Articles, Congrés, Educació Pública

Dos mesos del Congrés d’Educació Pública: deu reflexions (Article de Gemma Heras)

De l’article publicat al Diari de l’Educació el 12.12.2019.

La primera és que aquests debats ens ajuden a estirar el fil dels punts que vam acordar debatre, no per arribar a grans conclusions noves, però si per trobar els moments de tensió sobre les qüestions que es plantegen. La diversitat que vivim dins la xarxa pública es manifesta en aquests debats, juntament amb les diferents sensibilitats. Aquest és un gran valor del Congrés, com a conseqüència de plantejar-se recollir les veus dels centres educatius.

La segona consisteix a donar valor a les escoles i instituts que han acollit els debats territorials obrint les portes a compartir i a reflexionar sobre temes que a tots ens preocupen en el dia a dia. De forma voluntària, aquests centres educatius han assumit el paper de crida i han organitzat amb cura aquests debats, sense cap més propòsit que afavorir la xarxa entre els centres educatius públics.

La tercera, constatar l’esforç que cada participant fa dedicant el seu temps fora l’horari de treball perquè creu que aquest espai l’enforteix professionalment. Explicita el valor que té el debat entre iguals que poden posicionar-ne en temes educatius. Tot això comença a donar sentit les xarxes de centres educatius públics.

La quarta serveix per visualitzar dintre aquestes xarxes, les dificultats i els encerts que cadascú troba i impulsa, i et fa conscient de com es viu l’educació en els diferents contextos territorials i en les diferents etapes educatives. Amb una gran diversitat de mirades que es comparteixen en aquest Congrés, arribar a punts en comú s’endevina que serà un camí més lent i complex.

La cinquena constata la responsabilitat dels mateixos docents, en promoure el canvi de mirada i la voluntat de millora. Posa sobre la taula la necessitat que cal més reconeixement cap al propi col·lectiu docent, per tal d’empoderar els mestres i professors en l’impuls dels canvis i transformacions necessàries. I que això vol dir també tenir temps per fer-ho i una valoració per part de l’administració i la societat d’aquesta feina tan necessària. Sens dubte, tant la formació inicial com la permanent són dos elements que haurien d’enfortir la cultura dels equips docents. És urgent prioritzar la  millora d’escolta i comunicació per avançar en l’organització d’equips flexibles amb ganes de trencar paradigmes i augmentar la cultura de centre més enllà dels continguts estrictament pedagògics.

La sisena ens porta a parlar de la innovació. En un moment en el qual parlar-ne no suposa cap novetat i una gran quantitat de centres educatius volen pujar al carro de la innovació, cal plantejar-se quins són els propòsits d’aquests canvis que es plantegen. Innovem perquè la mateixa societat ens ho exigeix. Perquè la nostra experiència ens diu que hi ha metodologies i maneres de fer que no funcionen. Perquè l’alumnat ha canviat. Perquè ens han canviat les regles de joc. Tot pot ser real, però no deixa de posar sobre la taula la necessitat que les innovacions han de ser processos sostenibles i amb continuïtat. I que hem de definir ben bé els propòsits i renunciar a canviar per canviar.

La setena explicita les contradiccions que comporta el currículum en aquests processos de canvi. Diuen les escoles i els centres educatius que el currículum no pot ser el document que angoixi als equips docents, per la impossibilitat de complir els seus objectius sobrecarregats o per la poca flexibilitat que transmeti, la quantificació del seu plantejament (hores per assignatura) i per les dificultats i barreres que planteja a les  metodologies globalitzades. La pràctica i la reflexió ens diu que aquest plantejament només es contraresta amb idees clares per part dels equips docents, no perdre de vista el propòsit de millora, l’obertura al context de cada escola o institut i el fet de compartir els documents i plantejaments amb les famílies i comunitats de cada centre.

La vuitena ens planteja la necessitat de trobar diversitat en els mètodes d’avaluació. Si ens adonem i destaquem que la diversitat de l’alumnat és una realitat i que hi ha molts mètodes d’ensenyament-aprenentatge, ens cal una diversitat de maneres d’avaluar per trencar els estàndards avaluatius, basats quasi exclusivament en proves escrites. Necessitem una coherència en els criteris d’avaluació per part de tot l’equip de cada escola i institut amb una visió globalitzada seguint criteris competencials, alguns marcats pel currículum i altres que poden produir-se esporàdicament en moments concrets. Amb un ampli treball de comunicació amb les famílies, les quals han de ser les nostres aliades en aquests canvis, ja que afecten la seva cultura de com entenen l’avaluació i com sempre s’ha manifestat a l’escola.

La novena posa de relleu el dilema de si la xarxa de centres educatius públics té o no un paper singular. En un moment en què es parla d’un únic servei educatiu públic (públic i privat-concertat) i a la vegada de dobles i triples xarxes desiguals dins d’aquest servei (per les diferències d’alumnat, recursos, contextos i normatives), el sentit de la xarxa de centres educatius públics ha de replantejar-se de nou. Potser hem de conviure amb aquesta diversitat de xarxes, assumint-ne conseqüentment les seves diferències. Però això hauria de quedar clar i tenir conseqüències clares. I un dels aspectes a replantejar són les relacions i interdependències entre els centres de les diferents etapes: bressol, infantil, primària, secundària… El que sí que és evident és que les xarxes, entre els centres educatius de l’entorn o amb aquells que ens aporten riquesa al mateix projecte de centre, són absolutament imprescindibles.

I la desena és el valor que en el Congrés tenen les xarxes socials (twitter, facebook, web, etc.) per donar-li presència, juntament amb la necessitat de seguir potenciant el contacte directe, visual, presencial entre els mestres i la comunitat educativa en general. Les xarxes les enfortirem tenint en compte els dos vessants. I, també en aquest sentit, el suport que des del Diari de l’Educació s’ha donat al Congrés, amb el desig que altres mitjans de comunicació segueixin el seu camí.

Hem obert una  finestra al món de l’educació pública del nostre país. Ens queden encara temes a debatre, com per exemple el de la inclusió. Aquest serà, sens dubte, un tema central en tot el debat. Però d’això ja en podrem parlar més endavant. I també la participació de l’alumnat, al voltant de la qual volem impulsar algunes iniciatives el trimestre vinent.

Segurament amb aquest Congrés (malgrat els vuit mesos que durarà i el centenar de debats que es realitzaran) no esgotarem tots els temes, ni totes les necessitats de debat. Tenim la humil pretensió de ser un petit pas en un camí que encetem, ja que és la primera vegada que els centres educatius públics s’autoconvoquen a debatre els temes que els preocupen. Esperem que tingui continuïtat. Però això ja depèn dels mateixos centres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s